Banc de fotos

La tardor ens ensenya la cara més espectacular d'algunes espècies de caducifolis que, durant la resta de l'any, estan ben amagats en el bosc. És el cas de l'auró negre (Acer monspessulanus) enmig de la roureda a Rupit (Callsacabra). Són pocs els dies els que ens permeten veure els colors més llampants de la tardor. A Osona, el Collsacabra, el Pre-Pirineu (serra del Puigsacalm, Bellmunt, Curull) i el Montseny són els millors indrets per a contemplar la bellesa de la tardor al bosc caducifoli osonenc.

Els fongs són una part essencial del cicle de vida del bosc, sobretot pel paper que fan degradant la matèria orgànica i tornant-la al cicle de nutrients aprofitables per les plantes. Els fongs microscòpics i els de petites dimensions són els que fan més feins quant a biomassa degradada, però els més coneguts per l'home són els "bolets", verinosos i comestibles, que no són res més que els cossos fructífers d'algunes espècies de fongs que tenen el micel·li enterrat en el sól orgànic del bosc. A la fotografia Amanita muscaria, o reig bord, espècie molt vistosa i bonica, però molt verinosa.

Els excrements del cèrvol Cervus elaphus ens delaten la seva presència enmig de la pineda a l'àrea entre les comarques d'Osona, el Berguedà i el Ripollès. Aquesta espècie, que va desaparèixer de la comarca i de Catalunya sencera en el segle XX, ha tornat a colonitzar bona part dels nostres boscos juntament amb el cabirol Capreolus capreolus. Darrera d'aquestes espècies de mamífers forestals que tornen a viure amb nosaltres, juntament amb l'augment de les poblacions de senglar en algunes zones, augmenta la probabilitat que el llop Canis lupus torni a colonitzar pert dels nostres boscos.

Magnífica roureda de roure martinenc Quercus humilis a la Plana de Vic. La roureda és el bosc que originàriament ocupava la major part d'aquesta plana, que té un clima marcadament europeu i humit, gràcies a la inversió tèrmica i a l'aïllament que el Montseny i la Serralada Transversal li fan del mar. La Plana de Vic ha substituït durant els darrers segles la gran part de la seva superfície per conreus i espais oberts (molts d'ells ara urbanitzables), deixant només algunes rouredes relictuals ben conservades, com la roureda del Llopart, a Sant Julià de Vilatorta.

Un cas excepcional el formen les rouredes que es troben al capdemunt dels turons de la Plana ausetana. Aquests turons, anomenats turons testimoni, són vestigis d'una època geològica passada, deixant algunes àrees fora de l'abast de la gent, de bestiar i de l'explotació directa forestal. Alguns d'aquests turons amaguen una de les joies botàniques de la comarca, la rara planta Astralagus austriacus, papilionàcia tìpica de les joncedes que hi ha a les vessants d'aquests turons, típicament envoltats de margues grises.

Vista general d'una obaga de pi roig Pinus sylvestris, a Montesquiu. Actualment la pineda de pi roig és un dels pocs boscos que, ben gestionat, pot ésser rentable. Els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal, que es poden sol·licitar al Centre de la Propietat Forestal, són els instruments d'ordenació i gestió forestal més útils per a la propietat privada. Mitjançant aquests plans, el propietari arriba a un acord amb l'administració de compliment d'uns criteris de gestió, unes accions planificades i unes actuacions de millora, explotació i gestió sostenible del bosc que l'administració li autoritza per un període llarg, de deu anys.

Detall de la pinya del pi roig o rojalet Pinus sylvestris. Aquesta espècie ocupa molts boscos secondaris osonencs. El concepte de secondaris ens indica que són boscos que han crescut sobre el bosc primari, que solia ser la roureda, a base de gestionar i potenciar el pi roig o plantar-lo. Aquestes pinedes, com que ara molta part dels boscos osonencs ja no són rendibles, es tornen a substituïr poc a poc pels roures, que creixen sota els pins.

Fageda a la primavera, a la cara nord de la serra de Bellmunt. La fageda es presenta al massís del Montseny, a la serralada transversal (Collsacabra i una petita part de Les Guilleries), i al Pre-Pirineu osonenc. Una bona gestió forestal, sobretot ben planificada, permetrà explotar el bosc, fer-lo rendible i a la vegada permetre que el bosc dongui la màxima biodiversitat com a ecosistema. Els propietaris forestals, cada vegada més interessats en fer una bona gestió del bosc, necessiten suport de les administracions per poder fer moltes actuacions, que si no fós per les ajudes públiques, no es podrien realitzar.

Vista d'una fageda madura a Bellmunt. Sovint una bona gestió del bosc demana que es deixin arbres vells o grans per permetre un manteniment d'una bona estructura del bosc, la producció de llavor i per permetre també la reproducció d'algunes espècies de vertebrats i invertebrats que viuen en els arbres vells. És el cas dels pícits, o picots, ocells que viuen en boscos on hi ha una quantitat mínima de fusta morta i arbres vells de grans dimensions. Un exemple és el picot negre Dryocopus martius.

La comarca d'Osona es va escapar força bé de les plantacions massives d'eucaliptus que es van realitzar a la Península Ibèrica als setanta, amb finalitats de producció de paper. A les Guilleries al Pla de Mondois, hi ha la única plantació extensa d'eucaliptus d'Osona, plantació que s'hauria d'eliminar i restaurar, convertint-la en l'alzinar que era originàriament. Aquestes actuacions s'han realitzat ja a algunes regions del sud de la Península, com ara a Extremadura, reconvertint les grans extensions d'eucaliptars en bosc mediterrani. L'eucaliptus acidifica el terreny, i no permet el creixement de bona part dels arbres mediterranis, fet que es pot veure amb claretat quan anem dins d'una plantació d'aquesta espècie.

Les vessants solelles de les serres del ponent de la Plana de Vic, en els municipis de Gurb, Masies de Voltregà, Orís, Muntanyola, Sant Bartomeu del Grau, són ocupades majoritàriament per pinedes de pi blanc Pinus halepensis o alzinar Quercus ilex. Juntament amb aquestes espècies, que sovint presenten aspecte de brolla ja que no hi ha gaire gruix de terra, apareixen els càdecs Juniperus oxicedrus, els brucs Erica spp. i els garrics Quercus coccifera. Aquests hàbitats, típicament mediterranis, no donen gaires possibilitats a la gestió forestal econòmicament viable. És possible observar en aquests ambients espècies tan típiques del bosc mediterranis com el tallarol capnegre Sylvia melanocephala o la tallareta cuallarga Sylvia undata.

Detall de les pinyes del pi blanc Pinus halepensis. Aquesta espècie, de caràcter termòfil (li agraden les altes temperatures), es recupera ràpidament dels efectes devastadors del foc. Per altra banda, és una espècie amb molt poc rendiment forestal i que en molts casos acaba cremant-se abans d'arribar a l'edat òptima per a ser tallda. A la comarca d'Osona ocupa les serres i vessants de ponent de la Plana de Vic i tot el sud del LLuçanès. En les altres àrees de la comarca, com per exemple l'espai Guilleries-Savassona o el Collsacabra, se'l troba de forma molt escassa en indrets molt assolellats. En la fotografia es poden diferenciar les pinyes verdes, que encara tenen la llavor, de les ja velles, obertes i que han alliberat les llavors.

A la fotografia es pot veure un espai agrícola al límit dels boscos de pi roig Pinus sylvestris al Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, al nord d'Osona. Es pot veure a primer pla el prat de pastura, després una franja de roureda i darrera la obaga de pi roig. De fet en aquest indret li correspondria com a bosc primari el roure martinenc Quercus humilis, que de fet és el que està substituïnt els pins en els llocs on no es fa una gestió forestal activa.

Rètol en una finca que disposa de Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal. Durant més de deu anys el Centre de la Propietat Forestal ha estat i és referència pels propietaris privats dels boscos catalans, a través del principal instrument d'ordenació i gestió: el PTGMF. Aquesta eina permet definir les unitats d'actuació de la finca i les actuacions que es faran a cada unitat d'actuació, sempre per complir els objectius generals del pla. El fet que aquest PTGMF sigui aprovat pel Centre de la Propietat Forestal autoritza al propietari a fer les actuacions de forma més àgil i autònoma, només amb un règim de comunicacions.

Parcel·la de bosc gestionat amb un pla tècnic. El propietari en qüestió, de la zona entre Osona i el Bages, ha apostat per millorar l'estructura del bosc i fer-lo més productiu a mig termini. En aquest cas es feia una aclarida i selecció de peus.

Les tòfones són, sens dubte, un recurs econòmic del bosc. En el bosc mediterrani l'activitat econòmica relacionada amb la tòfona està molt regulada. A part d'estar regulada legalment, que també ho està a Catalunya, els vedats de tòfona funcionen, es controlen, es controlen les extraccions i els permisos, etc. A Catalunya, tot i haver mercats de la tòfona amb rellevància econòmica a tot l'estat, ens manca una regulació més específica i que es compleixi millor. A la fotografia un rètol identificatiu d'una reserva de tòfona, en un alzinar de Castella.

Les pollancredes són boscos plantats molt productius, que es gestionen de forma escrupulosa quant a costos, comercialització del producte i qualitat genètica. Especialment a les comarques de La Selva i el Gironès aquest conreu té una importància sectorial rellevant. A Osona, sovint les pollancredes són un complement econòmic dels propietaris forestals o de finques agrícoles, que planten pollancres vora les rieres i torrents i obtenen així uns ingressos quan els tallen. A la fotografia una pollancreda d'Hostalric.

La roturació de bosc per convertir-lo en terres de conreu és una de les actuacions que en els últims anys ha augmentat més a la zona del Lluçanès i en algunes àrees de la Plana de Vic. Aquesta actuació, que requereix l'autorització de l'administració competent en matèria de medi ambient, pot estar planificada a través d'un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal. Concretament al LLuçanès, l'augment de la massa forestal degut a l'abandonament dels conreus produït en la segona meitat del segle XX va fer que en aquesta zona el bosc guanyés molta superfície al bosc. En aquests últims anys, la pressió que suposa pel territori el fet que a Osona hi hagi un excés de cabanya ramadera fe que molt propietaris vulguin fer rompudes per disposar de més terrenys cultivables per aportar més dejeccions ramaderes a la terra.

La reproblació forestal, una de les activitats que actualment estan pràcticament oblidades per part de l'Administració. En els anys 40 al 70, van ser repoblades milers d'hectàrees de muntanya que, totalment pelades, eren sotmeses a greus processos erosius i que amb els anys han esdevingut grans masses forestals. A Osona aquest fet no va ser tan espectacular com en el Pre-Pirineu i el Pirineu de Lleida, però sí que hi ha algunes àrees grans repoblades de fa 3-4 dècades. És especialment interessant que l'administració augmenti la superfície repoblada anual i especialment la planificació d'aquestes repoblacions, planificació que hauria d'anar en consonància amb els objectius de gestió forestal i conservació de les principals espècies i hàbitats amenaçats del país..

En la fotografia de la dreta es pot apreciar molt bé el fenomen de substitució de la pineda de pi roig (bosc secondari) pel bosc originari de roures. La manca de gestió del bosc ha fet en moltes àrees que la roureda avanci per sota de la pineda de pi roig i siguin els roures els qui estiguin guanyant la batalla. El bosc de la fotografia, a no ser que es faci una aclarida molt forta de roures i es potenciïn dels pins, acabarà essent una roureda amb pocs anys. Sobretot de cara als arbres petits (plançons), en l'àrea de la fotografia no hi ha pins petits que assegurin la presència d'aquesta espècie.

L'eruga processionària Taumetopoea pytiocampa és un dels insectes més combatuts en el tractament de plagues del bosc. Afecta especialment al pi roig Pinus sylvestris i a la pinassa Pinus nigra. A Osona aquesta plaga és especialment abundant al Lluçanès. Per exemple, en la carretera que va de Sant Bartomeu del Grau a Perafita es pot apreciar el mal que aquestes erugues fan als arbres, especialment els joves, que moren devorats per les erugues en els mesos de tardor i hivern. A principis de primavera podem trobar sovint les típiques "processons" d'erugues d'aquesta espècie, que tenen efectes urticants quan les toques. A algunes persones els provoquen autèntiques reaccions al·lèrgiques molt virolentes.

BANC DE FOTOS D'ESPAIS FORESTALS I DE GESTIÓ FORESTAL A OSONA
Els espais forestals i semiforestals osonencs conformen més del 50% del territori de la nostra comarca. El fet que Osona estigui situada entre la Catalunya seca i la Catalunya humida o eurosiberiana permet que hi hagin boscos mediterranis (com per exemple l'alzinar i la pineda de pi blanc) i boscos típics dels llocs més humits del país, com la fageda i la roureda de roure martinenc. Per exemple, si anem a la serralada transversal, entre Tavertet i Rupit, podem trepitjar l'alzinar, la roureda, la fageda i els boscos frecals de fréixer en pocs metres.
	La tardor ens ensenya la cara més espectacular d'algunes espècies de caducifolis que, durant la resta de l'any, estan ben amagats en el bosc. És el cas de l'auró negre (Acer monspessulanus) enmig de la roureda a Rupit (Callsacabra). Són pocs els dies els que ens permeten veure els colors més llampants de la tardor. A Osona, el Collsacabra, el Pre-Pirineu (serra del Puigsacalm, Bellmunt, Curull) i el Montseny són els millors indrets per a contemplar la bellesa de la tardor al bosc caducifoli osonenc.
	Els fongs són una part essencial del cicle de vida del bosc, sobretot pel paper que fan degradant la matèria orgànica i tornant-la al cicle de nutrients aprofitables per les plantes. Els fongs microscòpics i els de petites dimensions són els que fan més feins quant a biomassa degradada, però els més coneguts per l'home són els "bolets", verinosos i comestibles, que no són res més que els cossos fructífers d'algunes espècies de fongs que tenen el micel·li enterrat en el sól orgànic del bosc. A la fotografia Amanita muscaria, o reig bord, espècie molt vistosa i bonica, però molt verinosa.
	Els excrements del cèrvol Cervus elaphus ens delaten la seva presència enmig de la pineda a l'àrea entre les comarques d'Osona, el Berguedà i el Ripollès. Aquesta espècie, que va desaparèixer de la comarca i de Catalunya sencera en el segle XX, ha tornat a colonitzar bona part dels nostres boscos juntament amb el cabirol Capreolus capreolus. Darrera d'aquestes espècies de mamífers forestals que tornen a viure amb nosaltres, juntament amb l'augment de les poblacions de senglar en algunes zones, augmenta la probabilitat que el llop Canis lupus torni a colonitzar pert dels nostres boscos.
	Magnífica roureda de roure martinenc Quercus humilis a la Plana de Vic. La roureda és el bosc que originàriament ocupava la major part d'aquesta plana, que té un clima marcadament europeu i humit, gràcies a la inversió tèrmica i a l'aïllament que el Montseny i la Serralada Transversal li fan del mar. La Plana de Vic ha substituït durant els darrers segles la gran part de la seva superfície per conreus i espais oberts (molts d'ells ara urbanitzables), deixant només algunes rouredes relictuals ben conservades, com la roureda del Llopart, a Sant Julià de Vilatorta.
	Un cas excepcional el formen les rouredes que es troben al capdemunt dels turons de la Plana ausetana. Aquests turons, anomenats turons testimoni, són vestigis d'una època geològica passada, deixant algunes àrees fora de l'abast de la gent, de bestiar i de l'explotació directa forestal. Alguns d'aquests turons amaguen una de les joies botàniques de la comarca, la rara planta Astralagus austriacus, papilionàcia tìpica de les joncedes que hi ha a les vessants d'aquests turons, típicament envoltats de margues grises.
	Vista general d'una obaga de pi roig Pinus sylvestris, a Montesquiu. Actualment la pineda de pi roig és un dels pocs boscos que, ben gestionat, pot ésser rentable. Els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal, que es poden sol·licitar al Centre de la Propietat Forestal, són els instruments d'ordenació i gestió forestal més útils per a la propietat privada. Mitjançant aquests plans, el propietari arriba a un acord amb l'administració de compliment d'uns criteris de gestió, unes accions planificades i unes actuacions de millora, explotació i gestió sostenible del bosc que l'administració li autoritza per un període llarg, de deu anys.
	Detall de la pinya del pi roig o rojalet Pinus sylvestris. Aquesta espècie ocupa molts boscos secondaris osonencs. El concepte de secondaris ens indica que són boscos que han crescut sobre el bosc primari, que solia ser la roureda, a base de gestionar i potenciar el pi roig o plantar-lo. Aquestes pinedes, com que ara molta part dels boscos osonencs ja no són rendibles, es tornen a substituïr poc a poc pels roures, que creixen sota els pins.
	Fageda a la primavera, a la cara nord de la serra de Bellmunt. La fageda es presenta al massís del Montseny, a la serralada transversal (Collsacabra i una petita part de Les Guilleries), i al Pre-Pirineu osonenc. Una bona gestió forestal, sobretot ben planificada, permetrà explotar el bosc, fer-lo rendible i a la vegada permetre que el bosc dongui la màxima biodiversitat com a ecosistema. Els propietaris forestals, cada vegada més interessats en fer una bona gestió del bosc, necessiten suport de les administracions per poder fer moltes actuacions, que si no fós per les ajudes públiques, no es podrien realitzar.
	Vista d'una fageda madura a Bellmunt. Sovint una bona gestió del bosc demana que es deixin arbres vells o grans per permetre un manteniment d'una bona estructura del bosc, la producció de llavor i per permetre també la reproducció d'algunes espècies de vertebrats i invertebrats que viuen en els arbres vells. És el cas dels pícits, o picots, ocells que viuen en boscos on hi ha una quantitat mínima de fusta morta i arbres vells de grans dimensions. Un exemple és el picot negre Dryocopus martius.
	La comarca d'Osona es va escapar força bé de les plantacions massives d'eucaliptus que es van realitzar a la Península Ibèrica als setanta, amb finalitats de producció de paper. A les Guilleries al Pla de Mondois, hi ha la única plantació extensa d'eucaliptus d'Osona, plantació que s'hauria d'eliminar i restaurar, convertint-la en l'alzinar que era originàriament. Aquestes actuacions s'han realitzat ja a algunes regions del sud de la Península, com ara a Extremadura, reconvertint les grans extensions d'eucaliptars en bosc mediterrani. L'eucaliptus acidifica el terreny, i no permet el creixement de bona part dels arbres mediterranis, fet que es pot veure amb claretat quan anem dins d'una plantació d'aquesta espècie.
	Les vessants solelles de les serres del ponent de la Plana de Vic, en els municipis de Gurb, Masies de Voltregà, Orís, Muntanyola, Sant Bartomeu del Grau, són ocupades majoritàriament per pinedes de pi blanc Pinus halepensis o alzinar Quercus ilex. Juntament amb aquestes espècies, que sovint presenten aspecte de brolla ja que no hi ha gaire gruix de terra, apareixen els càdecs Juniperus oxicedrus, els brucs Erica spp. i els garrics Quercus coccifera. Aquests hàbitats, típicament mediterranis, no donen gaires possibilitats a la gestió forestal econòmicament viable. És possible observar en aquests ambients espècies tan típiques del bosc mediterranis com el tallarol capnegre Sylvia melanocephala o la tallareta cuallarga Sylvia undata.
	Detall de les pinyes del pi blanc Pinus halepensis. Aquesta espècie, de caràcter termòfil (li agraden les altes temperatures), es recupera ràpidament dels efectes devastadors del foc. Per altra banda, és una espècie amb molt poc rendiment forestal i que en molts casos acaba cremant-se abans d'arribar a l'edat òptima per a ser tallda. A la comarca d'Osona ocupa les serres i vessants de ponent de la Plana de Vic i tot el sud del LLuçanès. En les altres àrees de la comarca, com per exemple l'espai Guilleries-Savassona o el Collsacabra, se'l troba de forma molt escassa en indrets molt assolellats. En la fotografia es poden diferenciar les pinyes verdes, que encara tenen la llavor, de les ja velles, obertes i que han alliberat les llavors.
	A la fotografia es pot veure un espai agrícola al límit dels boscos de pi roig Pinus sylvestris al Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, al nord d'Osona. Es pot veure a primer pla el prat de pastura, després una franja de roureda i darrera la obaga de pi roig. De fet en aquest indret li correspondria com a bosc primari el roure martinenc Quercus humilis, que de fet és el que està substituïnt els pins en els llocs on no es fa una gestió forestal activa.
	Rètol en una finca que disposa de Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal. Durant més de deu anys el Centre de la Propietat Forestal ha estat i és referència pels propietaris privats dels boscos catalans, a través del principal instrument d'ordenació i gestió: el PTGMF. Aquesta eina permet definir les unitats d'actuació de la finca i les actuacions que es faran a cada unitat d'actuació, sempre per complir els objectius generals del pla. El fet que aquest PTGMF sigui aprovat pel Centre de la Propietat Forestal autoritza al propietari a fer les actuacions de forma més àgil i autònoma, només amb un règim de comunicacions.
	Parcel·la de bosc gestionat amb un pla tècnic. El propietari en qüestió, de la zona entre Osona i el Bages, ha apostat per millorar l'estructura del bosc i fer-lo més productiu a mig termini. En aquest cas es feia una aclarida i selecció de peus.
	Les tòfones són, sens dubte, un recurs econòmic del bosc. En el bosc mediterrani l'activitat econòmica relacionada amb la tòfona està molt regulada. A part d'estar regulada legalment, que també ho està a Catalunya, els vedats de tòfona funcionen, es controlen, es controlen les extraccions i els permisos, etc. A Catalunya, tot i haver mercats de la tòfona amb rellevància econòmica a tot l'estat, ens manca una regulació més específica i que es compleixi millor. A la fotografia un rètol identificatiu d'una reserva de tòfona, en un alzinar de Castella.
	Les pollancredes són boscos plantats molt productius, que es gestionen de forma escrupulosa quant a costos, comercialització del producte i qualitat genètica. Especialment a les comarques de La Selva i el Gironès aquest conreu té una importància sectorial rellevant. A Osona, sovint les pollancredes són un complement econòmic dels propietaris forestals o de finques agrícoles, que planten pollancres vora les rieres i torrents i obtenen així uns ingressos quan els tallen. A la fotografia una pollancreda d'Hostalric.
	La roturació de bosc per convertir-lo en terres de conreu és una de les actuacions que en els últims anys ha augmentat més a la zona del Lluçanès i en algunes àrees de la Plana de Vic. Aquesta actuació, que requereix l'autorització de l'administració competent en matèria de medi ambient, pot estar planificada a través d'un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal. Concretament al LLuçanès, l'augment de la massa forestal degut a l'abandonament dels conreus produït en la segona meitat del segle XX va fer que en aquesta zona el bosc guanyés molta superfície al bosc. En aquests últims anys, la pressió que suposa pel territori el fet que a Osona hi hagi un excés de cabanya ramadera fe que molt propietaris vulguin fer rompudes per disposar de més terrenys cultivables per aportar més dejeccions ramaderes a la terra.
	La reproblació forestal, una de les activitats que actualment estan pràcticament oblidades per part de l'Administració. En els anys 40 al 70, van ser repoblades milers d'hectàrees de muntanya que, totalment pelades, eren sotmeses a greus processos erosius i que amb els anys han esdevingut grans masses forestals. A Osona aquest fet no va ser tan espectacular com en el Pre-Pirineu i el Pirineu de Lleida, però sí que hi ha algunes àrees grans repoblades de fa 3-4 dècades. És especialment interessant que l'administració augmenti la superfície repoblada anual i especialment la planificació d'aquestes repoblacions, planificació que hauria d'anar en consonància amb els objectius de gestió forestal i conservació de les principals espècies i hàbitats amenaçats del país..
	En la fotografia de la dreta es pot apreciar molt bé el fenomen de substitució de la pineda de pi roig (bosc secondari) pel bosc originari de roures. La manca de gestió del bosc ha fet en moltes àrees que la roureda avanci per sota de la pineda de pi roig i siguin els roures els qui estiguin guanyant la batalla. El bosc de la fotografia, a no ser que es faci una aclarida molt forta de roures i es potenciïn dels pins, acabarà essent una roureda amb pocs anys. Sobretot de cara als arbres petits (plançons), en l'àrea de la fotografia no hi ha pins petits que assegurin la presència d'aquesta espècie.
	L'eruga processionària Taumetopoea pytiocampa és un dels insectes més combatuts en el tractament de plagues del bosc. Afecta especialment al pi roig Pinus sylvestris i a la pinassa Pinus nigra. A Osona aquesta plaga és especialment abundant al Lluçanès. Per exemple, en la carretera que va de Sant Bartomeu del Grau a Perafita es pot apreciar el mal que aquestes erugues fan als arbres, especialment els joves, que moren devorats per les erugues en els mesos de tardor i hivern. A principis de primavera podem trobar sovint les típiques "processons" d'erugues d'aquesta espècie, que tenen efectes urticants quan les toques. A algunes persones els provoquen autèntiques reaccions al·lèrgiques molt virolentes.
© Jordi Baucells , 2006 © Jordi Baucells (textos i fotografies) Pàgina actualitzada: 8/8/06